Finis Terrae

 En el final del mundo no hay ventanas
os pensáis que se ve bonito
y solo se ven heridas, lágrimas
un dolor que tapa la ropa
que no se dice en las sobremesas
y estremece las madrugadas.

Hay quien quiere ir de vacaciones,
alquilar escenarios, vivencias, amarguras
hay quien se somete a los platos de su
rica gastronomía variada de corazones y entrañas,
como animales cuerdos que se amontonan
entre el pánico de la huida ante los tormentos estremecidos
de los tambores de naciones exaltadas

en el final del mundo no hay alegrías baratas
todo se paga en sangre o en tiempo o en silencios de callar
hincando rodillas o hilillos de son con aguja de plata
y yo no sé si soy loco
o veo lo que el verde estallido de la tierra
grita para salvar su alma

La violencia, la madre, la hermana
las mujeres en la calle, las versiones propias del alma
en las esquinas del mundo, en la fría desidia de las mañanas
los humos grises (que no se atreven a ser negros por no alarmar), las armas
de otro tiempo lejano, ya oxidadas
nadie sabe ya articular palabras humanas

en el final del mundo
se comen monstruos a dos minutos de cocer el agua
y hay que decir qué bonito, mira, y suspirar los ayes
de cuando se te encoge el vientre y el recuerdo el suspiro
la mirada
pero es mentira
la verdad

es verdad
que no hay nada
en el final del mundo

tal vez ni mañana.

Fuego

 

 

Al fuego el árbol
al fuego el viejo
al fuego el santo
al fuego el cielo

al fuego todo
y las nubes y el firmamento
cualquier palabra
de las que dejaste
las que te llevas
otras que olvidaste
y las diste en confianza
para romperlas luego

al fuego la casa
las promesas
los pactos
las cervezas y los momentos

aquellas amigas
que ya no fueron
y tantos gritos
de resentimiento

sombras, vida,
bailan con todo el aliento
las llamas que iluminan
los días de un nuevo tiempo

al fuego todos los muebles
al fuego cualquier objeto
hasta que sólo quede
el rugir del viento

y entretanto, en silencio,
otra llama arde
en el corazón de mi pecho.
Me paro bajo esta luna
para adentrarme en el fuego.

 

(5 de mayo 2023, luna llena en escorpio)

Lluna de Pasqua [102]

 Els colors de la sal blava
als llavis plens d'escuma
tens un somriure daurat de cabell lliure
i el caminar deliciós de la calma

i a la sorra,
tota ella petxines irisades,
estesa tu, sembrada d'astres,
veig el temps morint sense recança
a la cadencia d'un aigua
que m'acompasa
amb el no res més que ser-hi

i jo,
essent aquí,
amb tu ara
deixo anar el mant del capvespre
sobre els caps dels núvols i les muntanyes
per convidar la nit
a caure.

Épica

 Al final vienen.
Engañan, prometen,
regalan, te matan, se van.

Un caballo de crines
con espuma de plata
y la voz de verdugo
en corderos de lana.

Y los atardeceres verdes
de primaveras dulces,
Y el deseo de hoy
Y versos de asedio mañana

En blanco y negro
de noche
silbando silencios
vienen
con la muerte y la tormenta
al final. 

Y la ciudad es suya
y de sus presas.

El prat [102]

Un prat envorat de bosc
on l'herba es sostre i el vent
el vent
fa de casa

la flaire divina dels cossos que
s'escampa
fugisera i curiosa, delerossa
dels racons
invisible a les mirades

polsim d'or dançant
com un sol
rodolem estirats a sobre,
daurats i enriolats
fets primavera d'estiu enjugassada
a sobre l'un de l'altre i el prat
nosaltres

el prat que no ens va veure neixer
i ens ha vist morir
tantes vegades

i sota, la terra tendra ens espera també
negra, com la mar brava
com piano d'estels
esperant rialles d'un altre canalla.

altres paraules, de nou, no calen
ni aquestes
ni res més
que l'eco present de retorn
de les rialles.

Les mans fredes

Aquests vents que fan hivern
Ningú no en sap
La fredor inhòspita dels amics
La capa blanca que vol
Glaçar la llar
Ningú no en sap
El silenci
Els petits no tant menuts però
Pendents d'abraçades preuades
De calç

Encara
Disfreçes de neu
Els dolços jocs petrificata

(l'impostor)

Raigs de sol donen l'esquena i
Ningú no en sap
Amor
De la gebrada
Sota un cel de plom
La suor salobre
L'encanteri sord
Sobre nosaltres

Per quan sigui que es ara

L'adveniment
i la tendra sorra del temps
entre conjunció i tortura

anhelant el vent.

Llogo la meva espasa
i puc vendre paralues a bon preu
però soc sota la cuirasa
un cor de veus altiu i silenciosament
breu:

entrego el meu cos a les mans dels desconeguts
que em facin sentir les goles, suoroses,
o el agradable florir del final de l'hivern.
Doneu les despulles que restin a la ciència
o als obsesos i pervertits

per que en facin d'aquesta pel
un pergamí d'encanteri
o la gresca d'un plaer roent.

Veniu a buscar-me, cabrons,
que on jo paro ja ho sabeu.
Ni us espero ni m'importa
i gaudiré la sorpresa de trobar-vos a la porta
palplantats sense somriure
mentres m'inunda el pit una rialla
i un cor plaent.

Rutina

Rau, a l'esquitx,
última forma de veu,
tota la sorra compartida
i en pasar els dies
només parets i llibres
acullen aquesta seu de mi.

Dies

En el silenci ferestec de la floresta
m'he quedat sol.

Arrivati in destini

en errar no hay destino
más que el que se quiere seguir
y tu sigues como
tras la guía de un hilo
la persistente senda
de la palabra dibujada
por la sonrisa, la lengua,
la mariposa
y las piedras que vadean con surcos
todos los caminos

Bajo los pies

 El fuego que quema
la leña que arde
el humo que tiembla
la sombra que baila
los fríos que aquejan
el amor que calienta
el dolor que afrenta
la luz que renace
la ceniza que (cayendo, cayendo) cae
los sueños se alzan
las lágrimas tiernas
las heridas secas
los silencios altos
los techos bajos
los ojos blancos
y todos los besos
que se pierden
como el aire.





(bajo los pies,
la hierba).

Un racó (vell)

 El racó quadriculat i angulós:
aquell somriure rialler com una font que brolla
es un record.

Hi ha només pols.

Cantonada i buit.

Algunes cançons.

La bruiticia ha declarat una guerra
mundial a les ombres de l'amor.

El racó angulós
que no te més camí
que els dels ratllats esquitxos de llum
a l'espera de la nit.

Astros pendendo

sinto como a noite que chega
astros pendendo
no berce cativo do vello
ou do neno

a rilla-los beizos
o lombo quedo
cómo chegou a noite
chegou o medo
astros a pender
fendendo testas e berros
todo é verde
éche a costa do crego
que xa non para de dicer
que deus morreu, oes,
quedaron cegos

e por riba
(e por abaixo, alomenos)
astros a pender da noite
que nos fixeron

Rizos

 Rizos

la mano en tierra

la grieta

el pan tierno 

la voz caliente 

sentarse en el suelo 

abrazar cada espina, cada secreto

y que la coz de ese sol 

susurre la canción del viento 

entre los dedos

Crema

Llenya i fuel
un got un glop i foc
la carn oberta, rosa,
desendreçada

i mosques
glop al foc i cel
gel agulla i fem
entranya cosida
remeis casolans

Nomes em pintaré els
llavis de mel
pe endolcir-me els moments
trencats
en miques de ceràmica
i sal.

Rectángulo

Tras el vidrio la distancia
una caida revuelta
de peñascos, rectángulos y
piedras

Al final, el suelo,
como un techo artesonado
decorado de molduras y bestias
al final un rectángulo hecho cielo
en esta prision tierna y
fragil
de vidrio
que se quiebra con la voz y
la presencia
de la distancia y la existencia.

A la gent

a la gent li fa por
la foscor

molt millor els menjadors de calor caribeny
i habitacions fredes

hi han autèntiques selves de feres i besties
imaginàries
entre aquells que erem i quan jo ara
soc

he agafat alguna mena de mala desviació

Jo només em volia perdre lleugerament
i resulta que quan passo hi ha silencis de volcà
em brolla la tardor aquesta amb que se'm encercla

aviam si trobo aquelles postals d'estudi
l'alegre sintonia en esboç que mai va ser res més
la claror a la finestra i tot en silenci i només canto jo

com els rapsodes de llegenda
els incestuosos músics cecs de dents brillants
les cartes sobre la taula
les cartes cobrint una estovalla de vellut lila
o potser verd
les cartes que no saben dir no
les que s'amaguen de la canalla com el sexe
les cartes del mirall que no reflecteix res

brogir d'una sang calenta que s'arropa valenta
tota la pell xopa
el llavi que es mossega
quan es vol mossegar la llengua
per acallar remors de ment

i a la caixa, les veus
ben tancades, en fileres
esperant i acollint més i més
però no vindré. No vindré.

No m'espereu.
Vai caminant apacible
tot seriós
la meva força de ser valent es
mirar endarrera i seguir avall
i amunt, si puc
i si, puc
però ja no vull dir
coses que se sàpiguen

per les onades ballen
estels d'aquells de gent que sap
i tot es tranquil i tot està be
per que la natura es fa bonica
i les estrelles s'ho fan venir be
per lluir
i què be que van

i què be i bonic, tot això,
deia un tiet meu
saps?

si, clar que ho allargo
per que parar vol dir
lo que no vull dir

amuntegant paraules a sobre vostre
farem veure totes que aquí mai
no ha passat res
mai de mai
jo mai mai
riure i ball

què divertit, oi?

ah, vinc.
no, que me'n vaig.






deus i nous
que m'estic tornant una fletxa perduda en
el vent d'algun sospir alié
deus i nous
que ja no vull seguir jugant a
pujar castells per que visquin
fadetes de les dels barris blaus

Tant altiu, recordes, sempre
baldufer i melenut
i el cor tant ample com un dia de sol groc
però no sabria dir encara
no

i així, tires de la xarxa
i resten espinetes d'unes restes rosegades
serà el temps o la professió
serà el flamenc
la passió es sort, sort
i au, el cap alt, barbeta al cel, ulls
ratllats, per veure
la vida d'esqueix

que de cara fa mal de mirar.

i et diré un secret
per que després no diguis

la música ho canvia tot
i no hi ha més
com el cor, entens?
ritme i cor

remei mil·lenari
envers la gent
i la por.

Km.t ["Kemet"] [102]

ets terra negra
ets palmeral en mig la sorra
el desert la mar la boira
un cant
vers tatuat
la vora del mon
ets el mètode

la llei la raó la força
el principi del verb
ets la línia corba des dels punts
i els punts sobre les "i"s
la fi del principi
del fi
de tantes coses

enfilada al mati
filada a l'agulla
fil d'or
escrit
i tots els mots
que m'hi caben
a la boca.

De merda

 

M'he emborratxat de bellesa [102]

 M'he emborratxat de bellesa.
Tant
que ara paeixo.
Em tremolen les mans,
el llavi
(ai, el llavi aquest que...).
Tinc la boca pastosa i
el mirar errant.
Dissort, visc
(per dir alguna cosa)
en una nebulosa encegada:
No vull veure res més ja,
d'ençà endavant.
Formigueja allà, al vell fons
de la meva panxa
(als budells, que diuen,
a la molla mateixa de l'os  o
jo que se)
un desig de martell,
presa la voluntat,
que colpeja i sotraga les hores,
els moments qualsevol aquests
que diuen vida.
Ja sabeu,


oi?

I marxaria de nou, com sempre,
per sempre, més, a desfer-me nu de cos
en l'escuma
el sol
i aquella companyia (teva)
de silenci d'onada
de pell arrencada
i ànima oberta.