Quan el sol es posa sota els carrers, ennuegats dels pètals d’aquelles roses vermelles que volen dir tantes coses, els vianants van girant, a poc a poc, les seves passes per entre les darreres paradetes de llibres que encara ofereixen a la festa. Durant tota la jornada, la dolça flaire del dia de Sant Jordi ha envaït les Rambles amb l’emoció de noves històries. Un any més, la veu engabiada, gravada en la memòria i les paraules, es cargola en mig de les converses. Acaba el dia de les compres, comença l’any de les lectures i les converses literàries. Els mots regnen novament, les ombres prenen llum amb els rumors de poesies recitades, aquí i allà un somriure aferrat al seu llibre remunta la ciutat cap a la tranquil·litat de cada casa.
Es recullen les paradetes. Entre caixes i caixes, a vegades es troben, subtilment amagats sota els racons a les fosques, obres que s’havien perdut en el soroll de les compres. Pels llibreters, es un dels millors moments del dia, per veure una copa de cava, obtenir algun llibre més, regalar (i que et regalin) la teva rosa. Però, aquest es el mon dels llibres, sempre obert a la sorpresa. I com de gran va ser la d’en Joan quan va trobar una cartera ben farcida, els bitllets saludant-lo per sobre la vora. No s’ho va pensar: va treure el contingut, identificant el propietari per la seva tarja de presentació, va trucar. Si, el senyor Monfort hi era, a casa seva, buscant instintivament la butxaca de la seva bitlletera, mentres sentia el que Joan li deia. L’home va agrair l’atenció. Es passaria per la llibreria l’endemà.
Eren les 6 ja quan Monfort va arribar al lloc. Qui sap com, la seva cartera havia anat a parar allà. Carrer Rosselló, Llibreria Proa Espais. Tot el Sant Jordi s’ho havia passat fora de la ciutat. Els llibres, ja es sap, son cosa de nens i de dones. No recordava el senyor Monfort quina havia estat la seva darrera vegada (aquell Nadal de feia uns anys?) dins d’una llibreria. Be, ja tenia prous lletres el diari, oi? Al preguntar pel tal Joan, de qui no se’n refiava, Monfort va evitar fitar qualsevol d’aquells objectes quadrangulars, que semblaven voler dir el que calia pensar, sentir, xerrar i, fins i tot, beure o menjar. La noia, que es deia Nausicaa, va treure la seva cartera d’un calaix. Un somriure ben maco l’omplia els ulls; Monfort va baixar el cap. La noia li va donar. Hi era tot, es sorprenia Monfort, i ho tornava a comptar. Un altre cop. Hi era tot. No faltava cap dels molts billets que tenia guardats a la panxa, la bitlletera. I això, al senyor Monfort, el va fer sentir malament, com rar. Va treure un de gros, dels bitllets, i li va donar a la noia. Nausicaa ho va rebutjar. No volien diners? Monfort no ho podia creure. Quina gent era aquesta? Doncs, llavors, pagaria un llibre, i així no es sentiria tan malament per desconfiar. Quin es el llibre més car? La noia feia cara de no entendre. El més car? No, els llibres no es poden mesurar per això, igual que els monjos no es poden jutjar pel saial. I quin es podia comprar, doncs? Nausicaa s’ho va mirar. Va rumiar força. Després, va parlar molt baix. Parlava sola. Se’n va anar cap al fons de la llibreria, i en un no res, tornava amb un llibre a la ma. Miri, va dir, si vol provar, potser aquest llibre li agradarà. A sobre el llom deia “La Odissea”. Ni s’ho va mirar, Monfort. Paga i anem, que resta molt per arreglar abans no es faci més tard.
La sort es estranya, i al mon dels llibres tot pot passar. El senyor Monfort, hores després, ja al tren, tornava cap a la seva llar. Però, el tren va tenir una averia (la sort?), i allà es va estar parat, ple de gent, un munt d’estona. Quin avorriment. I què fer, ara? La bossa de la llibreria li tibava de la ma. Va treure aquella cosa, el llibre, el va obrir, i la musa, a poc a poc, va encisar el senyor Monfort amb el seu suau, dolç cant.
Al dia següent, el senyor Monfort entrava a la llibreria, per segona vegada. Havia tornat a llegir. I no podia parar.
