El prat [102]

Un prat envorat de bosc
on l'herba es sostre i el vent
el vent
fa de casa

la flaire divina dels cossos que
s'escampa
fugisera i curiosa, delerossa
dels racons
invisible a les mirades

polsim d'or dançant
com un sol
rodolem estirats a sobre,
daurats i enriolats
fets primavera d'estiu enjugassada
a sobre l'un de l'altre i el prat
nosaltres

el prat que no ens va veure neixer
i ens ha vist morir
tantes vegades

i sota, la terra tendra ens espera també
negra, com la mar brava
com piano d'estels
esperant rialles d'un altre canalla.

altres paraules, de nou, no calen
ni aquestes
ni res més
que l'eco present de retorn
de les rialles.