De tant en tant la mort i jo som un,
Mengem el pa de la mateixa llesca,
bevem el vi de la mateixa copa
i compatim amicalment les hores
sense dir res, lligint el mateix llibre.
De tant en tant la mort, la meva mort,
se'm fa present quan sóc tot sol a casa.
Aleshores parlem tranquil·lament
del que passa pel món i de les noies
que ja no puc haver. Tranquilament
parlem la mort i jo d'aquestes coses.
De tant en tant, només de tant en tant,
és la mort la que escriu els meus poemes
i me'ls llegeix, mentre jo faig de mort
i escolto en silenci, que és tal com
vull que escolti la mort quan jo llegeixo.
De tant en tant la mort i jo som u,
la meva mort i jo som u, i el temps
s'esfulla lentament i el compartim,
la mort i jo, sense fer escarafalls,
dignament, que diriem per entendre'ns.
Després les coses tornen al seu lloc
i cadascú reprèn la seva via.
(A la salut d'en Josepet!!!)
