a la gent li fa por
la foscor
molt millor els menjadors de calor caribeny
i habitacions fredes
hi han autèntiques selves de feres i besties
imaginàries
entre aquells que erem i quan jo ara
soc
he agafat alguna mena de mala desviació
Jo només em volia perdre lleugerament
i resulta que quan passo hi ha silencis de volcà
em brolla la tardor aquesta amb que se'm encercla
aviam si trobo aquelles postals d'estudi
l'alegre sintonia en esboç que mai va ser res més
la claror a la finestra i tot en silenci i només canto jo
com els rapsodes de llegenda
els incestuosos músics cecs de dents brillants
les cartes sobre la taula
les cartes cobrint una estovalla de vellut lila
o potser verd
les cartes que no saben dir no
les que s'amaguen de la canalla com el sexe
les cartes del mirall que no reflecteix res
brogir d'una sang calenta que s'arropa valenta
tota la pell xopa
el llavi que es mossega
quan es vol mossegar la llengua
per acallar remors de ment
i a la caixa, les veus
ben tancades, en fileres
esperant i acollint més i més
però no vindré. No vindré.
No m'espereu.
Vai caminant apacible
tot seriós
la meva força de ser valent es
mirar endarrera i seguir avall
i amunt, si puc
i si, puc
però ja no vull dir
coses que se sàpiguen
per les onades ballen
estels d'aquells de gent que sap
i tot es tranquil i tot està be
per que la natura es fa bonica
i les estrelles s'ho fan venir be
per lluir
i què be que van
i què be i bonic, tot això,
deia un tiet meu
saps?
si, clar que ho allargo
per que parar vol dir
lo que no vull dir
amuntegant paraules a sobre vostre
farem veure totes que aquí mai
no ha passat res
mai de mai
jo mai mai
riure i ball
què divertit, oi?
ah, vinc.
no, que me'n vaig.
deus i nous
que m'estic tornant una fletxa perduda en
el vent d'algun sospir alié
deus i nous
que ja no vull seguir jugant a
pujar castells per que visquin
fadetes de les dels barris blaus
Tant altiu, recordes, sempre
baldufer i melenut
i el cor tant ample com un dia de sol groc
però no sabria dir encara
no
i així, tires de la xarxa
i resten espinetes d'unes restes rosegades
serà el temps o la professió
serà el flamenc
la passió es sort, sort
i au, el cap alt, barbeta al cel, ulls
ratllats, per veure
la vida d'esqueix
que de cara fa mal de mirar.
i et diré un secret
per que després no diguis
la música ho canvia tot
i no hi ha més
com el cor, entens?
ritme i cor
remei mil·lenari
envers la gent
i la por.
