Astros pendendo

sinto como a noite que chega
astros pendendo
no berce cativo do vello
ou do neno

a rilla-los beizos
o lombo quedo
cómo chegou a noite
chegou o medo
astros a pender
fendendo testas e berros
todo é verde
éche a costa do crego
que xa non para de dicer
que deus morreu, oes,
quedaron cegos

e por riba
(e por abaixo, alomenos)
astros a pender da noite
que nos fixeron

Rizos

 Rizos

la mano en tierra

la grieta

el pan tierno 

la voz caliente 

sentarse en el suelo 

abrazar cada espina, cada secreto

y que la coz de ese sol 

susurre la canción del viento 

entre los dedos

Crema

Llenya i fuel
un got un glop i foc
la carn oberta, rosa,
desendreçada

i mosques
glop al foc i cel
gel agulla i fem
entranya cosida
remeis casolans

Nomes em pintaré els
llavis de mel
pe endolcir-me els moments
trencats
en miques de ceràmica
i sal.

Rectángulo

Tras el vidrio la distancia
una caida revuelta
de peñascos, rectángulos y
piedras

Al final, el suelo,
como un techo artesonado
decorado de molduras y bestias
al final un rectángulo hecho cielo
en esta prision tierna y
fragil
de vidrio
que se quiebra con la voz y
la presencia
de la distancia y la existencia.

A la gent

a la gent li fa por
la foscor

molt millor els menjadors de calor caribeny
i habitacions fredes

hi han autèntiques selves de feres i besties
imaginàries
entre aquells que erem i quan jo ara
soc

he agafat alguna mena de mala desviació

Jo només em volia perdre lleugerament
i resulta que quan passo hi ha silencis de volcà
em brolla la tardor aquesta amb que se'm encercla

aviam si trobo aquelles postals d'estudi
l'alegre sintonia en esboç que mai va ser res més
la claror a la finestra i tot en silenci i només canto jo

com els rapsodes de llegenda
els incestuosos músics cecs de dents brillants
les cartes sobre la taula
les cartes cobrint una estovalla de vellut lila
o potser verd
les cartes que no saben dir no
les que s'amaguen de la canalla com el sexe
les cartes del mirall que no reflecteix res

brogir d'una sang calenta que s'arropa valenta
tota la pell xopa
el llavi que es mossega
quan es vol mossegar la llengua
per acallar remors de ment

i a la caixa, les veus
ben tancades, en fileres
esperant i acollint més i més
però no vindré. No vindré.

No m'espereu.
Vai caminant apacible
tot seriós
la meva força de ser valent es
mirar endarrera i seguir avall
i amunt, si puc
i si, puc
però ja no vull dir
coses que se sàpiguen

per les onades ballen
estels d'aquells de gent que sap
i tot es tranquil i tot està be
per que la natura es fa bonica
i les estrelles s'ho fan venir be
per lluir
i què be que van

i què be i bonic, tot això,
deia un tiet meu
saps?

si, clar que ho allargo
per que parar vol dir
lo que no vull dir

amuntegant paraules a sobre vostre
farem veure totes que aquí mai
no ha passat res
mai de mai
jo mai mai
riure i ball

què divertit, oi?

ah, vinc.
no, que me'n vaig.






deus i nous
que m'estic tornant una fletxa perduda en
el vent d'algun sospir alié
deus i nous
que ja no vull seguir jugant a
pujar castells per que visquin
fadetes de les dels barris blaus

Tant altiu, recordes, sempre
baldufer i melenut
i el cor tant ample com un dia de sol groc
però no sabria dir encara
no

i així, tires de la xarxa
i resten espinetes d'unes restes rosegades
serà el temps o la professió
serà el flamenc
la passió es sort, sort
i au, el cap alt, barbeta al cel, ulls
ratllats, per veure
la vida d'esqueix

que de cara fa mal de mirar.

i et diré un secret
per que després no diguis

la música ho canvia tot
i no hi ha més
com el cor, entens?
ritme i cor

remei mil·lenari
envers la gent
i la por.

Km.t ["Kemet"] [102]

ets terra negra
ets palmeral en mig la sorra
el desert la mar la boira
un cant
vers tatuat
la vora del mon
ets el mètode

la llei la raó la força
el principi del verb
ets la línia corba des dels punts
i els punts sobre les "i"s
la fi del principi
del fi
de tantes coses

enfilada al mati
filada a l'agulla
fil d'or
escrit
i tots els mots
que m'hi caben
a la boca.

De merda