M'he emborratxat de bellesa [102]

 M'he emborratxat de bellesa.
Tant
que ara paeixo.
Em tremolen les mans,
el llavi
(ai, el llavi aquest que...).
Tinc la boca pastosa i
el mirar errant.
Dissort, visc
(per dir alguna cosa)
en una nebulosa encegada:
No vull veure res més ja,
d'ençà endavant.
Formigueja allà, al vell fons
de la meva panxa
(als budells, que diuen,
a la molla mateixa de l'os  o
jo que se)
un desig de martell,
presa la voluntat,
que colpeja i sotraga les hores,
els moments qualsevol aquests
que diuen vida.
Ja sabeu,


oi?

I marxaria de nou, com sempre,
per sempre, més, a desfer-me nu de cos
en l'escuma
el sol
i aquella companyia (teva)
de silenci d'onada
de pell arrencada
i ànima oberta.