El prat [102]

Un prat envorat de bosc
on l'herba es sostre i el vent
el vent
fa de casa

la flaire divina dels cossos que
s'escampa
fugisera i curiosa, delerossa
dels racons
invisible a les mirades

polsim d'or dançant
com un sol
rodolem estirats a sobre,
daurats i enriolats
fets primavera d'estiu enjugassada
a sobre l'un de l'altre i el prat
nosaltres

el prat que no ens va veure neixer
i ens ha vist morir
tantes vegades

i sota, la terra tendra ens espera també
negra, com la mar brava
com piano d'estels
esperant rialles d'un altre canalla.

altres paraules, de nou, no calen
ni aquestes
ni res més
que l'eco present de retorn
de les rialles.

Les mans fredes

Aquests vents que fan hivern
Ningú no en sap
La fredor inhòspita dels amics
La capa blanca que vol
Glaçar la llar
Ningú no en sap
El silenci
Els petits no tant menuts però
Pendents d'abraçades preuades
De calç

Encara
Disfreçes de neu
Els dolços jocs petrificata

(l'impostor)

Raigs de sol donen l'esquena i
Ningú no en sap
Amor
De la gebrada
Sota un cel de plom
La suor salobre
L'encanteri sord
Sobre nosaltres

Per quan sigui que es ara

L'adveniment
i la tendra sorra del temps
entre conjunció i tortura

anhelant el vent.

Llogo la meva espasa
i puc vendre paralues a bon preu
però soc sota la cuirasa
un cor de veus altiu i silenciosament
breu:

entrego el meu cos a les mans dels desconeguts
que em facin sentir les goles, suoroses,
o el agradable florir del final de l'hivern.
Doneu les despulles que restin a la ciència
o als obsesos i pervertits

per que en facin d'aquesta pel
un pergamí d'encanteri
o la gresca d'un plaer roent.

Veniu a buscar-me, cabrons,
que on jo paro ja ho sabeu.
Ni us espero ni m'importa
i gaudiré la sorpresa de trobar-vos a la porta
palplantats sense somriure
mentres m'inunda el pit una rialla
i un cor plaent.

Rutina

Rau, a l'esquitx,
última forma de veu,
tota la sorra compartida
i en pasar els dies
només parets i llibres
acullen aquesta seu de mi.

Dies

En el silenci ferestec de la floresta
m'he quedat sol.

Arrivati in destini

en errar no hay destino
más que el que se quiere seguir
y tu sigues como
tras la guía de un hilo
la persistente senda
de la palabra dibujada
por la sonrisa, la lengua,
la mariposa
y las piedras que vadean con surcos
todos los caminos

Bajo los pies

 El fuego que quema
la leña que arde
el humo que tiembla
la sombra que baila
los fríos que aquejan
el amor que calienta
el dolor que afrenta
la luz que renace
la ceniza que (cayendo, cayendo) cae
los sueños se alzan
las lágrimas tiernas
las heridas secas
los silencios altos
los techos bajos
los ojos blancos
y todos los besos
que se pierden
como el aire.





(bajo los pies,
la hierba).