les putes ferides

 Ostia

Les putes ferides obertes

Un altre cop

Com esquerdes

Clivelles a la pedra

Dels fonaments

La casa esguerrada

Claus a les finestres

I si fos el lloc

D'aquests socs

On brolles la boca

Assomant les mans acaronades

I el bes

Un bes que enrampa fatasmes

I besties

Ostia les putes ferides

Aquestes

Obrir la pell

Treure l'arrel al sol

Escalf de vida i 

Escampar cendres

Obrir la pell

A l'Abril dels sexes

Que suen i suren paraules

Que no curen ferides

Pero iluminen nits

De brassos enfurismats

Per arrebasar bancals de cebes

Celebrar penyores

Sortejar memories

Rosegar sorolls 

I atendre, al final, a paraules petites

Que com catifes

Tapen forats

Que seran sempre.

Encis del record

Una vegada van ser joves i feliços
sol de clariana
i pertanyer a un encis
de matisos

joves
i feliços
una vegada
sol de tarda
i lluna entre els pins
ruscs de mel
algun sorollet
altres contorns
vora els riscos

i sonava música
saps?
d'aquells somriures que
omplen dies i nits
de flors de bosc i pluja
d'hores d'abans
com de desitjos

una vegada
van ser
joves i
feliços.

l'alba

son de son
llumins

si fos

un albir de ferro esmuntegat
espurnes blaves de soldar
el mar
a les parets, quatre,

d'una casa
per començar.

Una noche [102]

En mi habitación
entra el sol y sales tú

te diría entonces
todas esas palabras
y no sabes

que tengo el pecho lleno de flores
que bailan al viento
dentro de mi

dentro de ti

en silencio.

es podria dir "Aniversari". Es podria dir.

Vaig fent cosetes.
Truco.
Soc a la porta del darrere
com el servici i els desconeguts.
Soc sota la lluna fosca un record
que era llarg i es breu
i es beu. I era una mica àcid i groc.
I ara es un bes que m'envio
els dies de sol.

Però em reconec
ben be al punt
d'un bec d'ànec
sota una galleda de llautó.

Contrapunt.

Si fos bala que vola reben
si fos aigua tendre del bosc
fred intrigant d'un xaloc

Però prou.
Vesteixo les robes de l'orgull,
d'un tacte frondós
plenes totes d'un altre olor
que es la flaire bonica d'algú
en algun lloc
que també soc jo

i engalanat
de festa, espigol i roc
tot paral·lel i cogombre dolç,
tot cor i punta, tot un
pinzell de colors
perfumat de canyella
(la canyella aquella, recordes, amor?)

i camino, malgrat mons peus de princesa,
com un roure gros
aixafant temors
i deixant enrere
un ombra engantxada
sota la que es guareixen ocells,
cendres,
i riqueses fabuloses de carbó.

Exili [poema]

 Exili [Poema]

I

mai no seré d'enlloc
jo

totes tradicions son meves
i trio
com entre flors de colors
les pedres
dolces
que vull portar
al sarró.

II
Molt llunyà
molt antic.

Ii molt petit, diu
ma filla,
de l'exiliat.

III

Si no fos.

Terra.

Tros de trena
juganera
creix al peu de les muntanyes
creix sota les branques dels arbres
figueres

retalls de papers i ritmes
d'altres
fulles vora els peus
de sabates maques.

petits esquitxos de despreci
cargolat
solfejan orquestres
i desampar.

La terra no es pas patria
de ningú més
que alló que trapitja l'ull
rodó
de la mar.

IV

vaig rodolant.

Codol dolç
de dol i riure
l'orgull es l'aliment d'un cos
fred.
ai de la calor
que s'esmenta quan hi ha llençols
de terrisa
i esglais de petites morts.

sort de tot.
sort de totes.

Sort.

I tothom.

exili 1

Mai no seré d'enlloc
jo

totes tradicions son meves
i trio
com entre flors de colors
les pedres
dolces
que vull portar
al sarró.